Qui soc?... M'ho puc preguntar cada matí però mai arribo a la definició que cerco. El que se és que soc una dona, com tu, com ella, com totes les dones. També soc persona i lluito per a la igualtat de drets entre les persones i per a la igualtat d'oportunitats. Cóm és el mon que volem deixar en herència a les dones i homes que ens vinguin darrera?

Tinc ganes d'explicar-vos el cafè d'aquesta tarda. Ens hem reunit la Olga Lucía, la Irene, la Marta, la Núria i jo mateixa. Feia molt que no ens vèiem i ja fa un mes que havíem decidit trobar-nos avui. Primer hem començat a parlar de temes força superficials però de repent la Marta ens ha confessat que no pot més. Fa cinc mesos que està de baixa a causa d'una malaltia que encara no saben si tindrà cura i al seu exmarit no se li acut cosa millor que dir-li que com que ella no és capaç d'encarregar-se sola del nen està pensant en demanar la custodia compartida, perquè total, el nen ara ja comença a ser gran i els seus pares se'n podran encarregar cada tarda que a ell li toqués quedar-se amb el nen. D'altra banda comença a sentir-se estranya al sentir que no te tema de conversa amb les altres mares de l'escola. Elles parlen tot el dia de la feina i dels marits. En això ha saltat la Irene dient -Calla, calla... han agafat a la Montse, la meva filla, com a becaria per a que faci pràctiques, li paguen 300€ al mes per mitja jornada encara que volen que si estigui tant com pugui. Quan va entrar li van assegurar que allà aprendria molt i ara es troba fent totes les tasques que els demes no volen fer però per si fos poc un dels caps se li ha insinuat dient-li que per pujar s'han de tenir bones relacions. El pitjor és que la Montse està decebuda del que és el mon laboral, i tot just hi acaba d'aterrar li diem a casa, perquè no entén com les persones acoten el cap i callen quan se'ls tracta injustament a ells o als companys que tenen a la taula del davant. No li queda camí per aprendre! O potser som nosaltres qui hauríem de canviar i prendre consciència del que tenim i del què volem?- Si, potser nosaltres mateixes, tantes i tantes vegades menyspreem el que en realitat som. Mira la Ministra i els lloaments que va rebre per la seva recent incorporació a la feina. Tant i tant de temps lluitant per aconseguir una baixa de maternitat digna i aquesta, per demostrar ves a saber que i a qui, diu, més o menys que no li cal. Sembla ser que els fills es poden deixar en mans de qualsevol, o ves a saber si te realment la sort de tenir un company al seu costat que es capaç d'encarregar-se de tot.... Encara que després serà quan vinguin els jutges a parlar-nos de negligència per part de la mare que es deixa el nen al cotxe i se'n va volant a la feina sense recordar deixar el petit a l'escola. Tant és l'estrès que portem al damunt! Tantes son les coses que hem de fer al llarg de les 24h que te un dia!, he respost jo. ?No us queixeu tant ens diu l'Olga Lucia,- jo porto 4 anys entre vosaltres i encara estic sense papers i acceptant qualsevol mena de precarietat per tal de continuar vivint entre vosaltres a la vostra ciutat -. Totes hem callat durant uns segons que s'han fet eterns. L'Olga va perdre part de la seva família a causa de la violència que es viu al seu país i sembla que estem tant centrades en el nostre propi melic que a vegades una no sap de què i de què no ens hem de preocupar. És tant gran el pes de les lluites socials si una persona sola intenta assumir-les totes! Cóm donar petites passes per aconseguir petits avanços que al llarg del temps s'hagin fet grans? Cóm no perdre de vista a on volem arribar i saber definir que volem aconseguir? Cóm evitar no equivocar-nos si és un tret bàsic de la nostra humanitat?... Finalment la Núria ha trencat el silenci per dir-nos que estava embarassada. Al principi l'hem felicitat però la seva cara no era de massa alegria. Al final ens ha dit -No se pas si he fet ben fet de quedar-me embarassada però en aquells moments estava desesperada. A la fàbrica estan traient gent cada dia i com a dona embarassada potser s'ho repensaran una mica més a fer-nos fora? Ens hem quedat totes amb la boca oberta i finalment li he comentat:-Què no veus que aquesta no és la solució sinó que pot arribar a fer més grans els teus problemes?, Què fareu si després et deixen al carrer amb les dues criatures?- En aquest punt s?ha posat a plorar i totes podíem sentir l'angoixa i la problemàtica diferent de cadascuna de les presents. -No caldria potser que ens ajudéssim més les unes a les altres?- s'ha atrevit a dir la Olga Lucía. ?Al meu país les coses funcionen diferent, totes fem pinya, totes anem a una i per això anem sortint endavant. Hi ha gent que saps que no té un mos per endur-se a la boca però sempre te la cara il.luminada i una rialla que oferir-te, amb ganes d'ajudar-te, d'escoltar-te, d'atendre't. Aquí en canvi tot és diferent, cadascú va a la seva, tothom va amb presses i quasi ningú escolta el que se li diu. Clar, després no ens entenem i en comptes de lluitar totes a una ens esbarallem i lluitem entre nosaltres mateixes. Potser és això el que hauríem de canviar.